HISTORIA
ENTRE LA SEGURETAT I EL PATRIMONI.
Jordi Bertran
Els darrers dies ha circulat una informació d’una organització
espanyola segons la qual el govern de la Generalitat de Catalunya
prohibirà els bous embolats i capllaçats propis de moltes festes
majors de les terres de l'Ebre. Jordi Bertran s’ha posat en contacte
amb el govern català que, a través del gabinet del Conseller en Cap,
Josep Bargalló, ha enviat una resposta informativa que textualment
diu “Oficialment i de moment no hi ha cap acord de govern en aquest
sentit”. Paral·lelament, el director general de Medi Natural, Ramon
Luque, ha afirmat que la Generalitat autoritzarà els bous capllaçat i
embolat, però cas per cas. La decisió es prendrà en funció de si hi pot
haver o no maltractaments als animals. Segons Luque, la llei permet
fer correbous, però no distingeix entre modalitats i només exigeix que
no hi hagi maltractaments. El director de Medi Natural admet que els
límits no queden massa clars i situa el problema en l'ambigüitat de la
llei. Tot plegat queda en mans dels tècnics, que hauran d'interpretar
els buits d'una llei aprovada al Parlament amb el suport de tots els
partits. El delegat del govern serà l'encarregat d'autoritzar els
correbous. Però, segons Luque, es podria donar el cas que es doni el
vistiplau i que després s'hagi de fer alguna sanció.
La informació inicial ha revifat una picabaralla històrica entre els
defensors i detractors de les festes amb bous. En tot cas, com sigui
que de vegades apareixen imprecisions en diversos mitjans de
comunicació, hem volgut deixar constància d’un seguit d’extrems
que, estrictament des del punt de vista de la investigació de la festa,
mereixen ser coneguts no únicament per la ciutadania sinó pel nou
govern de la Generalitat, al qual algunes persones ja acusen –com a
l’anterior- de desconeixement de la realitat de les terres de l’Ebre. Els
bous són ben presents en la geografia festiva catalana, tant a les
comarques que envolten el riu Ebre com a la Catalunya Vella, on
Cardona i Olot encara palesen la forta implantació que el món taurí
havia tingut en les comarques ramaderes del nord del país.
En aquesta ocasió, la polèmica sobre dues modalitats determinades
dels bous sense mort de l’animal oblida que no únicament a
Catalunya sinó al conjunt de l’Estat espanyol, i també en altres estats
europeus, són autoritzats els espectacles públics amb braus en places
edificades, en els quals es fa sang a l’animal i se l’acaba matant. En
aquest sentit, és absolutament incoherent que des d’una organització
espanyola s’inverteixi l’ordre de prioritats, i que paradoxalment
s’ataqui dos dels usos patrimonialitzats de la festa amb bous sense
mort de l’animal, ben propis dels Països Catalans. La festa popular
dels bous ha patit els mals conseqüencia del franquisme, quan avui
veus autoritzades sostenen que, en realitat, el dictador odiava no sols
els jocs populars sinó les mateixes corrides de toros. L’estereotip
forjat a partir d’un extraordinari lligam entre el règim i la corrida de
toros, que diversos literats anteriors ja havien etiquetat com
espanyola, va comportar un desprestigi social important tant dins
com fora de les terres catalanes i especialment en determinats
sectors progressistes, que ha contaminat dos models avui
absolutament diferents: l’espectacle dels braus i la festa popular dels
bous.
Els bous, una festa catalana.
Aquests jocs amb els bous sense mort de l’animal havien estat
àmpliament estesos per tota Catalunya. La pervivència actual en
algunes festes del nord del Principat i també en nombroses
comarques veïnes, com les occitanes, no és altra cosa que una
reminiscència i un clar indicatiu d’aquella ancestralitat. Tot i que
coneixem l’abundància del toro salvatge des de la fi del Paleolític fins
al Neolític i l’existència del seu culte durant l’edat de bronze ibèrica i
del seu sacrifici religiós per part dels celtíbers, el joc amb els bous a
les nostres terres té antecedents més propers en els costums que
Roma practicava en aquesta i d’altres àrees del seu imperi.
Posteriorment, tant els àrabs com els cristians lluitaren contra el toro
en els territoris de la península Ibèrica. Probablement aquest origen
fruit d’un préstec cultural, vinculat a les celebracions paganes -entre
les quals també hauríem d’afegir les cretenques-, fou l’espurna que
encengué els primers debats a l’entorn de la moralitat d’aquesta
tipologia de festivitats i sobre la idoneïtat de la seva vinculació amb
les celebracions cristianes, tot i que entre les files de l’església
havien existit grans partidaris del joc amb els bous, com el bisbe
Eusebi de Barcelona al segle VII.
Amb la primera estructuració de les celebracions patronals que es
produeix a la Baixa Edat Mitjana -segles XIV-XV-, la festa dels bous
començà a vincular-s’hi, paral·lelament al seu ús en les celebracions
àuliques o cortesanes. A finals del segle XVI les festes votades en què
precisament una comunitat decidia córrer els bous eren tan comunes
i abundants, que l’església es replantejà la seva idoneïtat, i el 1567
acabà promulgant-se la butlla papal De salutis gregis dominici del
papa Pius V contrària totalment al joc dels bous. La seva popularitat
era tan gran, però, que el mateix rei espanyol Felip II intercedeix
davant el Vaticà. Les relacions internacionals entre l’Estat espanyol i
l’església i el suport decidit en la batalla de Lepanto acaben
flexibilitzant la postura papal de la prohibició, que finalment és
aixecada per Gregori XIII el 1575. Els anys posteriors la posició
papal serà variable, però la decidida utilització dels jocs amb bous
durant l’Espanya dels Àustries al segle XVII refermarà aquestes
festivitats. És en aquella època quan a Catalunya tenim notícies
històriques del joc del bou capllaçat o bou amb corda. L’any 1636 a
Olot es té constància dels animals que són deixats lliures pels carrers
i sabem que precisament ja es corrien capllaçats. Diuen els
documents olotins: corregueren lo dit brau sens corda en la Plassa.
La cita ens indica, alhora, que els bous amb corda o capllaçats eren
també una pràctica comuna a la vila.
Les limitacions sobre la festa reapareixeran, però, a les acaballes del
segle XVIII, de la mà dels governs il·lustrats, que feren una política
d’atac contra tot allò que tingués flaire ancestral, autòctona i
d’identitat local i comunitària. El rei Ferran VII també prohibiria els
anys 1814 i 1815 el joc dels bous en els carrers, però, amb els
continus avatars polítics del segle XIX les celebracions retornarien a
les places i als carrers on s’han mantingut fins a l’actualitat. Així, els
alcaldes, com a autoritats locals, tampoc no han seguit les
disposicions contra els bous dels anys 1900, 1908 o 1931, per posar
alguns exemples.
El cas del corre de bou de Cardona, al cor de Catalunya
Els estudiosos han atorgat al corre de bou de Cardona -tal com el
lèxic local l’ha perpetuat- una antiguitat que ens trasllada al segle XV.
A l’arxiu municipal d’aquesta vila del Bages es conserva la
documentació d’una despesa dels cònsols municipals de l’any 1500
per al correbou programat amb motiu d’haver estat pares els ducs de
Cardona, costum que ja celebrava amb anterioritat la vila. Aquella
cerimònia formava part de les festes cavalleresques que sovint
bebien de fonts sorgides dels costums populars. Uns i altres
components s’han barrejat al llarg de la història fins el punt que de
vegades es fa difícil destriar-ne els veritables orígens. Així en el cas
de Cardona l’estructuració del corre de bou es consolida com a
element definidor de la seva festa major, el segon diumenge de
setembre, i es perpetua en els temps i en la història.
D’aquesta manera, Cardona simbolitza encara en l’actualitat el que
eren les festes majors d’una bona part del nostre país fa uns cent
cinquanta anys, just abans que un sedàs romàntic i suposadament
nacionalitzador les depurés de certs jocs impropis de les noves
formes que calia defensar. Esperem amb impaciència un treball seriós
que expliqui amb detall aquest procés de substitució cultural, que va
folkloritzar les nostres festes majors i n’eliminà alguns dels símbols
identitaris més aplaudits per les classes populars. Sí, aquest fou un
procés marcadament burgès, que a la Catalunya vella comportà la
reducció a la mínima expressió de la festa dels bous, mentre que a la
Catalunya nova gairebé costà la desaparició dels seguicis populars o
del fet casteller. Els amants dels bous tenien massa punts de
contacte amb els practicants dels balls parlats o dels castellers, però
n’hi havia un de fonamental: era gent de poca lletra i absolutament
allunyada dels cercles de poder polític. L’etnòleg Bienve Moya
apuntava una part d’una cita de Carles Bosch de la Trinxeria, que
nosaltres hem completat, corresponent al 1887 que justifica
sobradament el paper de la festa dels bous en l’anomenat cor de
Catalunya:
“...En las festas majors una de las costums que s’ conservan y’s
conservarán encara molt temps, son las corridas de bous, atesa la
afició dels pobles d’aquestas montanyas, encara molt més
pronunciada en lo Vallespir. No hi ha poble ni poblet que per sa festa
major no tinga sa corrida de bous o de vaques; es la principal
diversió de la festa. Vich, Olot, Camprodon, Prats de Molló, Arles, St.
Llorens de Cerdans, Ceret, ténen llurs corridas per la festa major.
La corrida generalment se fa á la plassa principal del poble; se
construhéxen catafals al entorn pera los espectadors. Un catafal
adornat de garlandas de boix y banderas es lo reservat al Ajuntament
y á la copla, á sota hi ha lo toril improvisat ab quatre fustas; los
carrers que donan á la plassa son tancats aba rastillos. Los torejadors
son los jovens de la ploblació y pobles vehins.
La plassa està plena de pagesos que s’ fican sota’ls catafals. La
copla toca l’ contrapás ballat per los torejadors. De cop s’obre la
porta del toril, y surt l’ Moreu del más de la Boixeda, ab un floch
vermell entre banyas, que s’ passeja per la plassa, ensumant á sos
amichs los pagesos sota’ls catafals y buscant una eixida pera tornársen
al estable. - Tiréuli l’ bot, crida la gent, y li tiran entre camas un
rotllo de cuyro que l’ fa saltar y córrer una miqueta; lo públich
s’anima, la música toca, lo bou fá algunas corregudas espantat per
alló del bot, un torejador aixerti li pren lo floch en mitj de crits y
picament de mans; surt l’amo del bou, En Joan, del más de la
Boixeda ab son garrot: -há! há! passa, Moreu! há há!... lo torna á
embarrar. Ne fan surtir un altre que fá lo meteix, y aqueixa funció
dura tres horas. Creguin que es molt pesat. Los bous y las vacas que
fan córrer están cansat de llaurar, vihuen entre pagesos, son de la
masia, amichs de la casa com lo demés bestiar; donchs ¿de qué ‘ls hi
ha de venir aixó de ferlos abordar á la gent?...”
La descripcio de Bosch de la Trinxeria, escriptor de la Renaixença i
insigne excursionista, pertany a la tendència vuitcentista que, partint
de l’observació directa, cercava el coneixement dels costums i les
tradicions catalanes, al costat de la natura, la història, les arts i la
literatura, per tal de propagar-ne el seu coneixement i l’amor per la
terra catalana. Bosch de la Trinxeria va defensar la recatalanització
del país, a partir de la convicció que l’essència de la catalanitat es
trobava en el passat. En aquest sentit, els costums, sovint senzills,
entre ells les festes de bous, eren establerts per la tradició i
pertanyien al cicle natural de la vida que, en el camp, era allunyada
dels artificis de la ciutat. L’atmosfera muntanyenca i ramadera es
respira a la plaça de bous que Bosch descriu, i el joc amb els animals
apareix reflectit amb tota la seva autenticitat, allunyada en tot
moment d’una espectacularitat complexa i elaborada. Les sorts del
floc i la del bot de cuir palesen una pràctica ben viva i molt estesa a
la Catalunya vella a les acaballes del segle XIX: la voluntat de joc
amb la bèstia, amb un públic que prové històricament d’uns nuclis
d’afeccionats que coneixien i convivien amb el bestiar. Ramaderia i
taurofília han estat juntes en la història de la festa en el mateix cor
de Catalunya.
Cardona manté avui el seu corre de bou. El matí de la vigília els bous
corren pels carrers fins als corrals annexos a la plaça, on diumenge
tindrà lloc la celebració cardonina per excel·lència. La festa inclou les
bèsties per als afeccionats i també la cargolera. Aquesta segueix
sent, doncs, la singularitat de la festa cardonina. Al bell mig d’una
plaça quadrada amb un entorn urbà peculiar presidit per l’església de
Sant Miquel, el castell i la col·legiata romànica de Sant Vicenç, té lloc
aquesta ancestral sort del joc dels bous. Un gros cistell de vímet
serveix perquè, enmig de l’apoteòsica aclamació popular, un voluntari
es posi dintre i, després d’incitar la bèstia, sigui embestit i aixecat
pels aires. La Fira, com és conegut aquest espai urbà que envolta
l’església de Sant Miquel, embogeix davant la celebració no exempta
de risc, aquell risc que dóna caràcter a bona part de les celebracions
festives del nostre país.
La plaça que té una estructura permanent, amb una part que roman
fixa en el teixit arquitectònic de l’indret, i una altra de desmuntable,
és plena d’un públic que o bé aplaudeix des de les grades o bé es
llença a l’arena. Precisament les cordes -prop de cinc-centes- que
pengen del fustam de la barrera serveixen per tal que els torejadors
cardonins escapin dels bous. Organitzats en colles, els joves omplen
amb les seves samarretes ben virolades cadascun dels racons de la
històrica plaça. Mocadors vermells i verds, samarretes fúcsies,
taronges, blanques, vermelles, tenyeixen amb llum pròpia el recinte
presidit en moltes balconades per la nostra senyera.
La suposada importació valenciana en els anys trenta del
segle XX
Entre les informacions que s’acostumen a donar sobre la festa dels
bous de les terres de l’Ebre hi ha la d’una suposada importació
valenciana en els anys trenta del segle XX, seguint els fluxos
migratoris que provenien del sud dels Països Catalans. La realitat és
diferent, ja que els fluxos de treballadors que van arribar des del País
Valencià als camps d’arròs de l’Ebre a principis del segle XX són
anteriors a la dècada dels trenta. El que sí que van influenciar va ser
un altre component festiu, ja que van crear una dinàmica musical
única en tot Catalunya: la de les bandes de música. En tot cas,
aquests fluxos migratoris únicament van reforçar una dinàmica de
bous que ja existia amb anterioritat. De tota manera, no cal oblidar
que Catalunya i el País Valencià tenen moltes mostres de patrimoni
festiu i immaterial comunes, o que el mateix fet casteller va arribar al
Camp de Tarragona procedent de les terres valencianes.
Les lleis sobre bous
La Llei catalana 22/2003, de 4 de juliol, de protecció dels animals,
art. 6, exclou dos casos concrets de la prohibició que impedeix l’ús
d’animals en espectacles, lluites i d’altres activitats que puguin
produir-los patiment o en les quals puguin ser objecte de burles o
tractaments antinaturals, o bé que puguin ferir la sensibilitat de les
persones que els contemplin. El primer cas exclòs és l’espectacle amb
bous braus en les localitats en què, en el moment d’entrar en vigor la
primera redacció de l’esmentada llei (1988), existien places
construïdes per celebrar-los. El segon, que és el que estem tractant
en aquest article, són les festes amb bous sense mort de l’animal -
els correbous- en les dates i localitats on tradicionalment se celebren.
Aquesta tradicionalitat va quedar fixada -no sense polèmica- arran de
l’entrada en vigor d’aquella normativa, prèvia audiència als municipis
on se celebraven festes populars amb bous.
A partir d’aquesta realitat, es fa necessària l’aplicació del Reglament
de espectáculos taurinos (Real Decreto 2/2/1996, núm.145/1996),
que compta amb uns annexos posteriors de 31 de novembre de
1997. El títol IV, capítol I, classifica els espectacles taurins i especifica
l’existència dels “espectacles o festes populars, en què es juga o es
corren bous d’acord amb els usos tradicionals de la localitat”. A
Catalunya aquests espectacles i festes populars no celebrats en
places permanents han de ser comunicats al Departament de
Governació per a la seva autorització, i a l’alcaldia de cada població
per a coneixement i autorització de l´ús de la via pública. La realitat
és que són els mateixos ajuntaments els organitzadors habituals
d’aquestes celebracions. Segons el Reglament, en les comunitats
autònomes que compten amb competències en matèria d’espectacles
-cas de Catalunya-, tampoc no es pot prescindir de comunicar a la
Delegació o Subdelegació del Govern central la celebració de la festa
taurina, a efectes de l’eventual exercici de les competències que els
atribueixen la Ley 10/1991, de 4 d’abril, art. 2.2 i disp. addic., de
potestats administratives en matèria d’espectacles taurins.
A Catalunya les sol·licituds d’autorització i les comunicacions han de
presentar-se amb una antel·lació mínima de cinc dies.
L’administració autonòmica ha d’advertir en el termini de vint-iquatre
hores els possibles defectes en la documentació i dictar la
resolució corresponent, atorgant o denegant l’autorització, en el
decurs de les quaranta-vuit hores següents a la data en què la
documentació exigida hagi quedat completada. En cas que la
resolució no fos notificada en els terminis establerts, es considera que
l’autorització s’atorga per silenci administratiu.
En les festes tradicionals pot autoritzar-se que es corrin bous d’edat
superior a dos anys sempre i quan es compleixin les condicions i
requisits que en cada cas es determinin.
El Reglament preveu que els organitzadors aportin la següent
documentació:
- la certificació de l’arquitecte, arquitecte tècnic o aparellador, que
garanteixi que les instal·lacions que s’utilitzin reuneixen les
condicions de seguretat i solidesa suficients
- certificació sobre els serveis mèdics previstos i sobre les
instal·lacions que ocupen
- certificació del llibre genealògic de la raça bovina de lídia
- pòlissa d’assegurances de responsabilitat civil
- contracte amb un professional taurí inscrit en les seccions I o II
del registre de professionals -és a dir, matador de toros o matador
de jònecs amb picadors-, o banderiller de la categoria primera de
la secció V, que actuarà com a director per auxiliar a les persones
que prenguin part en la festa.
Una hora abans de començar qualsevol festa taurina popular el cap
del servei mèdic haurà de comprovar que ja estan disposats els
serveis mèdicosanitaris i una ambulància equipada amb elements
necessaris per executar el trasllat dels ferits o accidentats potencials.
També la policia local comprovarà que les vies públiques estan
aïllades de manera que els bous no puguin fugir, i que a més són
lliures d’obstacles que puguin dificultar el pas dels animals i dels
participants.
El dia abans de la festa els veterinaris hauran de procedir al
reconeixement dels bous per tal de comprovar el seu estat, la seva
identificació i d’altres requisits. Durant la celebració de la festa, el
director professional serà auxiliat almenys per tres col·laboradors
voluntaris capacitats i adequadament identificats, o per deu si es
tracta de bous lliures pels carrers, per tal d’evitar la seva fugida fora
del recorregut, auxiliar als participants i controlar un tracte adient cap als animals.
Els ajuntaments tenen l’obligació d’anunciar suficientment la
celebració de l’acte i dictar les mesures necessàries per garantir la
seguretat de les persones i béns, amb la prohibició absoluta de les
actuacions que impliquin maltractaments i patiments cap als animals.
Per tant, comprovem com en les festes amb bous sense mort de
l’animal existeix una normativa clara i definida que implica la
participació d’un seguit de professionals que, en nom de les autoritats
locals, nacionals i estatals, vetllen per l’esticta aplicació de la
normativa vigent, inclosa la veterinària.
Retall extret d' intenet